Joves d’Esquera Verda lamenta la mort de Carme Casas Godessart (1921-2013) i posa en valor el llegat de la militant antifranquista, membre de la Joventut Socialista Unificada (JSU) des de l’inici de la guerra civil i del PSUC i ICV posteriorment. Carme Casas tenia una relació estreta amb l’organització juvenil, especialment des de la seva participació el juliol de 2010 a la tradicional Trobada d’Estiu Miguel Núñez. A més, la lluitadora antifranquista dóna nom al premi que Joves d’Esquerra Verda i la Fundació Nous Horitzons entreguen anualment a treballs de recerca d’estudiants. “En moments com l’actual, de forta regressió i repressió de drets i llibertats, persones com la Carme Casas són un exemple de dignitat i compromís”, afirma la coordinadora nacional de JEV, Anna Rovira. Per a Rovira, “la nostra organització sempre ha estat compromesa amb la memòria històrica i per això sempre hem posat en valor la lluita i el llegat de persones com la Carme”. El coordinador nacional, Pau Planelles, ha declarat que “de la Carme no ens en van parlar, sinó que hi vam parlar fins a l’últim moment quan ens va dir ‘Endavant!”. Petita biografia de Carme Casas Carme Casas des de la clandestinitat i l’exili va oposar resistència activa al nazisme i va estar sota persecució de la Gestapo. Perseguida pel nazisme, va tornar a l’Estat el 1944, coincidint amb la detenció del seu company, Leandre Saún, opositor al règim. A principis d’estiu del 1945 va assistir al judici militar a què van sotmetre’l i Casas va començar a moure’s per impedir que la pena de mort s’executés, per això va viatjar fins a Madrid. A la tornada a Saragossa, es va assabentar que havien caigut 170 companys del PCE a causa d’una delació. A partir d’aquell moment, i coneguda amb el sobrenom d'”Elisa”, es va convertir en la dona més buscada per la Brigada Politicosocial, la policia política del règim. Va passar uns dies clandestinament a Madrid, eludint la presència policial, fins que finalment va ser detinguda, torturada, processada i empresonada. De Madrid la van traslladar a Saragossa, on la van sotmetre a un judici militar, acusada de cometre delictes d’alta traïció, espionatge, maçoneria i comunisme. Fou condemnada i va ingressar a la presó de Predicadores de Zaragoza durant un any i mig. A principis del 1947, va aconseguir la llibertat condicional, malgrat que no la van deixar anar fins mesos més tard, gràcies a les iniciatives dels companys que ja havien sortit de la presó. En sortir, el 1948, es va traslladar a Tarragona, on estava empresonat el seu company i, posteriorment, es va traslladar, de nou, a viure a Madrid per mirar de moure papers de cara a commutar la pena de mort a la qual Leandre seguia sentenciat des de feia dos anys. La commutació de la pena la van aconseguir el 1949, tot i que ell va continuar pres fins al desembre del 1954. Tots dos van reprendre el contacte amb els militants comunistes de la zona de Tarragona i van participar en l’organització del PSUC i de les CCOO de Tarragona i comarques. El 1967, treballant com a infermera, va participar en les activitats de CCOO. Un cop retirada, va passar a militar a la secretaria de jubilats i pensionistes de Comissions, l’any 1985, i va ser escollida secretària general del sindicat intercomarcal de pensionistes i jubilats de CCOO Tarragona el 1992, i reelegida el 1996. Cofundadora de l’organització Dones del 36, que va tenir l’objectiu de recordar, especialment a les dones més joves, els avenços en matèria de drets socials que va donar la Segona República, Casas ha estat una figura militant fins el final, als 92 anys, a través de CCOO i vinculada a ICV per mantenir viva la memòria històrica.