El 24 d’octubre del 2012, una sentència de la Cort Suprema de Justícia britànica obligava l’Ajuntament de Birmingham a abonar unes bonificacions a un antic grup de treballadores. Les dones portaven en litigi més de 4 anys perquè el seu contractant sí que havia abonat el suplement salarial als seus companys de feina mascles, però no pas a elles. I és que les diferències salarials entre homes i dones, encara que sobre paper no haurien d’existir, són una realitat massa dura i vergonyosa per unes societats occidentals que es creuen igualitàries però que no ho són gens. La igualtat econòmica és un pilar clau per a l’empoderament social i l’emancipació de les dones. Però l’escletxa salarial entre homes i dones segueix sent molt alta: el 2011 a l’Estat espanyol era del 23%, el que significa que les dones hem de treballar 84 dies més per aconseguir guanyar el mateix que un home. Tanmateix, superar la desigualtat econòmica no es redueix a exigir un “mateix salari pel treball de mateix valor”, sinó que les dones acumulem discriminacions molt més complexes dins del mercat laboral. En la situació de més empobriment i de feminització de la pobresa, influeixen també altres factors com el tipus de feina (sector econòmic, càrrec jeràrquic dins l’estructura productiva), la discriminació per maternitat i la poca flexibilitat per facilitar la conciliació, les dificultats de progrés intern i l’anomenat “sostre de vidre”, així com el fet que la temporalitat, i la feina precària, recaigui majoritàriament sobre les dones. Tot això es tradueix directament en un major risc d’exclusió social tant present com futur, per la manera en com el sistema de pensions està dissenyat, penalitzant les feines invisibles i el treball de cura. A més, la crisi ha posat de manifest la fragilitat dels avenços en matèria d’igualtat. El desmantellament de l’Estat del Benestar, a banda d’afectar les dones com a ciutadanes directament, també suposa sobretot la privatització de les tasques assistencials i de cura que majoritàriament després recauen sobre les dones en l’àmbit privat; alhora que la promoció de la igualtat i la protecció contra la violència queden retallades. A més, amb la contrareforma de Gallardón de l’avortament, i l’atac frontal de la jerarquia catòlica a l’emancipació femenina (amb la publicació de llibres com “Cásate y sé sumisa”) es consolida un atac frontal als drets de les dones com a mecanisme per re introduir un model tradicional de família que faciliti l’acceptació de la regressió social. La igualtat entre homes i dones és un dels valors fundacionals i objectius bàsics de la Unió Europea, d’acord amb els seus articles 2 i 3, apartat 3, del Tractat de la Unió Europea (TUE) així com de conformitat amb l’article 8 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea la Unió (TFUE), que fixa l’objectiu d’eliminar les desigualtats entre els homes i les dones i promoure la igualtat en totes les seves accions. Cal, doncs exigir el compliment d’aquests compromisos i superar les desigualtats a les que ens evoca el sistema i més quan es constaten els retrocessos amb la crisi quan no es combaten les desigualtats amb determinació. Així, des de Joves d’Esquerra Verda exigim la reducció de la jornada laboral com a mesura de creació i redistribució del treball, que faciliti la conciliació entre les tasques productives i reproductives, així com un allargament dels permisos de paternitat, de manera que siguin iguals i obligatoris per a pares i mares. Des de JEV pensem que cal trencar i superar el sostre de vidre amb que es troben les dones i que estiguin presents, tant en l’àmbit públic com privat, en igualtat de condicions. No hi pot haver una democràcia completa ni el compliment dels drets humans sense el ple reconeixement dels drets i participació de les dones.