Ahir, 29 de març del 2017, el dia després de commemorar el 75è aniversari de la mort de Miguel Hernández, el nostre company Enric Pubill va morir mentre tornava de Madrid, on havia anat a presentar l’obra de teatre A voz ahogada. Ja notem el buit que ha deixat en les nostres vides el nostre company, militant d’honor, mentor i amic, i l’enyorem en el dia a dia de la nostra activitat política i organitzativa. Pubill ha sigut el president de l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme, a Joves d’Esquerra Verda compartim la seva reivindicació i lluita per la recuperació de la Memòria Històrica del nostre país i de la nostra tradició política. És per això que ambdues organitzacions hem treballat colze a colze, i continuarem fent-ho, per formar-nos, compartir experiències i donar continuïtat a aquest projecte que va néixer ja fa 50 anys, quan encara vivia el dictador, per donar veu i defensar aquelles i aquells que, com l’Enric, patiren presó per viure i lluitar per les seves idees de democràcia i llibertat.
Joves d’Esquerra Verda volem transmetre el nostre sentit i sincer condol a la família de Pubill i a tota la gent que l’estima i, com nosaltres, se sent òrfena davant aquesta dura pèrdua. El nostre dol és profund però també tranquil, trobem consol en compartir el que ara ja són records de la nostra relació de companyonia i estima amb l’Enric, basada sempre en el respecte, l’amor i la tendresa. Recordem especialment la mirada tranquil·la i el somriure sincer del nostre company durant l’ovació que va rebre en la darrera Assemblea Nacional d’ICV, partit on militava. També tenim molt present les seves intervencions tant en la celebració del 80è aniversari del PSUC com en el darrer homenatge als afusellats al fossar de la Pedrera; en ambdues ocasions, a més de compartir escenari amb la coordinadora nacional de l’organització Munsa Mompió, va fer èmfasi en el paper cabdal que va tenir la gent jove en la construcció del PSUC i en la responsabilitat que tenim ara com a joves en bastir la unitat.
Enric Pubill, que es va afiliar a les JSUC quan tenia 17 anys, creia en la importància de donar a la gent jove espais on puguem fer sentir la nostra veu. Ho hem vist en el seu ànim d’incloure’ns, interpel·lar-nos i engrescar-nos contínuament en fer nostra la seva lluita, la seva memòria i la seva tradició, però sobretot ho hem notat quan els seus ulls trobaven el grup de Joves d’Esquerra Verda en una manifestació, un acte, una reunió… Sempre rebia a qui acabava d’arribar al partit amb la mateixa alegria amb què saludava a qui ja coneixia de feia anys. Com a militant d’honor de la nostra organització, l’Enric ha estat Jove fins l’últim dia de la seva vida i això ens dóna forces per continuar reivindicat els nostres drets, que és la millor manera de mantenir viva la seva memòria.
Les cames d’Enric Pubill són les cames de qui camina amb valentia, com ho feia la Carme Casas pels carrers de Madrid quan era la dona més buscada pel franquisme; els braços de l’Enric es convertien en refugi i llibertat en les seves abraçades, que eren carinyoses com les de Miguel Núñez; la seva veu, que sempre portava paraules de lluita i fraternitat, era música com la poesia de Marcos Ana. Ens queda de l’Enric, com de les seves companyes i companys, un record i un encàrrec que entomem amb la fermesa i la tendresa amb què ells construïren la lluita per la dignitat, la llibertat i la felicitat. Ens veiem amb cor de continuar lluitant perquè tenim la força que ens dóna el seu exemple. Les mans de l’Enric, el seu únic capital, ja no duran clavells a les tombes de la gent que va lluitar al seu costat, ni el seu puny dret s’alçarà mai més amb els primers acords de La Internacional; tenim l’honor de sentir-nos amb el deure de continuar la seva tasca per a que l’Enric continuï, ara des de la seva absència que se suma a una llarga llista d’absències, fent-nos sentir dignes de considerar-lo el nostre company i amic.
Ja et trobem a faltar, Enric. Ja t’estimem per sempre, company.