L’Onze de Setembre és la Diada de commemoració, memòria i lluita d’una Nació: la catalana, que s’ha construït al voltant de la lluita pels drets civils i democràtics. En aquest camí, el català no és només una llengua, sinó una eina fonamental per fer possible la memòria democràtica i la democratització profunda del país.
El català ha estat, històricament, una llengua d’acollida, de cohesió i de lluita. Ha estat present a les assemblees veïnals, als centres de treball, als moviments socials i a les aules públiques. És en aquests espais on la llengua esdevé realment popular: quan s’utilitza per defensar drets, per exigir igualtat, per teixir aliances entre diferents. Entenem que el català ha de ser una eina de cohesió social en el nostre país per construir una identitat comuna amb la qual tothom qui viu a Catalunya es reconegui.
Davant aquells que volen reduir el català a un àmbit privat o ornamental, defensem una llengua viva, útil i arrelada a la realitat de totes les persones que viuen i treballen al país. Una llengua comuna que no neix de la imposició, sinó del compromís col·lectiu. Una llengua que no divideix, sinó que uneix. Una llengua que no s’apropia ni s’amenaça, sinó que s’estima, s’aprèn i es comparteix.
Reivindiquem el concepte d’“un sol poble” com a horitzó polític i social. Una societat cohesionada on la llengua és un element de justícia i d’inclusió, mai de jerarquia ni de discriminació. Rebutgem la falsa dicotomia entre defensa del català i reconeixement de la diversitat. És precisament des del reconeixement ple de la pluralitat cultural que el català pot ser la llengua de trobada, d’organització i de transformació col·lectiva.
Envers les ofensives polítiques i judicials de l’espanyolisme contra la llengua catalana, reivindiquem que la lluita per la defensa, promoció i preservació del català no és una qüestió identitària, sinó una qüestió democràtica. Sense drets lingüístics, no hi ha igualtat real. Sense accés universal al català, no hi ha cohesió social. Sense la seva presència als serveis públics, als espais juvenils, als mitjans i al món digital, no hi ha garantia d’una vida plena en català. I sense una aposta clara per fer del català una llengua del carrer i de la quotidianitat, l’amenaça de la substitució lingüística s’accelera.
La llengua catalana necessita una política pública valenta, amb institucions exemplars en el seu emprament que no donin l’esquena a aquells que la volen aprendre. Necessita complicitats, no només a les institucions, on s’ha de parlar, garantir i promoure l’ús social de la llengua sinó també als barris, a les escoles, als centres de treball i als moviments juvenils.
Cal que la defensa del català sigui, també, una lluita per la igualtat, pel reconeixement de les treballadores migrants, per la plena escolarització en català, per una cultura popular arrelada i accessible, i per una digitalització en català que no deixi ningú enrere.
Sense sobirania no hi ha país; i sense país, no hi ha llengua ni cultura. La defensa del català va lligada indestriablement a la capacitat de decidir com cuidem el nostre territori i com garantim uns serveis socials de qualitat per a tothom. Només així podem desplegar polítiques climàtiques valentes que protegeixin els paratges naturals i assegurin una economia descarbonitzada, alhora que reforcem una xarxa de serveis públics que garanteixi la cohesió social i la garantia dels drets lingüístics i culturals. La llengua, la justícia social i l’ecologisme són tres pilars d’un mateix projecte: un futur compartit on ningú quedi enrere.
Aquesta Diada Nacional de Catalunya fem una crida a posar la llengua al centre del projecte de país. No com a símbol tancat, sinó com a eina viva per a la transformació. Fem una crida a parlar-la, a ensenyar-la, a compartir-la i a reclamar-la allà on sigui necessari. Fem una crida a fer del català la llengua de la convivència, del respecte i de la justícia. La llengua que ens permet construir plegades una Catalunya que no deixi ningú enrere.
Perquè sense llengua no hi ha poble. I sense poble, no hi ha futur.