Aquest 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència de Gènere, reivindiquem un relat ampli i profund de la violència masclista que travessa les nostres vides, els nostres cossos i els nostres territoris. La violència masclista és el resultat d’un sistema absolutament patriarcal on patim violències dia rere dia, que tenen un impacte profund al nostre dia a dia. La violència de gènere s’expressa de moltes formes: de manera física, verbal, estructural… Cada forma s’ha d’erradicar perquè no podem parlar de justícia i igualtat si els nostres drets se segueixen vulnerant.
Alcem la veu per denunciar una forma de violència que sovint està invisibilitzada: la violència masclista institucional que pateixen milers de persones a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol quan els hospitals públics no garanteixen el seu dret a l’avortament. Una violència que es manifesta quan, en ple 2025, PP i Vox volen obligar els i les professionals mèdiques a informar a les dones d’una suposada síndrome “post avortament”, sense evidències científiques, abans d’avortar a Madrid.
Sabem que el patriarcat s’articula com un sistema global d’opressió que, juntament amb el capitalisme, el colonialisme i el racisme, imposa dominacions múltiples i interconnectades que impacten especialment les persones racialitzades, les migrants, les persones amb discapacitats, persones LGTBIQA+ gestants i les que viuen en contextos d’exclusió. Des d’aquesta perspectiva interseccional, denunciem la violència institucional que es manifesta en la negació i limitació del dret a l’avortament, especialment en hospitals públics, obligant-nos a desplaçar-nos innecessàriament i amb les conseqüències i/o barreres que això pot comportar.
Aquesta vulneració del dret sexual i reproductiu és una forma més de colonialitat del poder que nega la sobirania sobre els nostres cossos i reprodueix estructures d’explotació ecològica i social. Un dret que ja les nostres àvies no tenien en la seva joventut, veient-se obligades a practicar-lo a l’estranger o en la clandestinitat sense garanties. En un context global d’esgotament ecològic i explotació social, en què gran part del treball de cura recau sobre les dones, negar l’avortament o restringir-ne l’accés reforça la vulnerabilitat i la desigualtat estructural. Aquesta violència institucional, que no solem etiquetar prou, és una extensió de la violència masclista que volem combatre.
El dret sexual i reproductiu i, en concret, l’avortament és reconegut com a dret fonamental i legal (actualment a la Llei Orgànica 1/2023). Tot i això, la realitat a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol és que moltes persones que poden gestar han de desplaçar-se centenars de quilòmetres, viure estigma o patir egoismes i excés d’objecció de consciència perquè els centres públics eludeixen el seu deure de garantir una salut reproductiva digna i accessible. Això també fa que solament aquelles persones que s’ho puguin permetre acabin optant per una clínica privada a fi de sentir-se més segures, com va ser el cas de Ponent fins a l’any 2023, en detriment de la sanitat pública i accentuant encara més aquesta desigualtat social.
Aquestes barreres suposen discriminació, desprotecció i violència, vulneren la sobirania corporal i posen en risc la nostra vida i dignitat.
Per això denunciem precisament els hospitals públics, perquè es financen i gestionen amb diners de totes i haurien de garantir l’accés universal a la salut, perquè neguen un dret fonamental com és l’avortament. Aquesta negativa és una mostra clara de violència institucional, ja que suposa que les institucions que haurien de protegir i garantir la vida i dignitat de les persones gestants incompleixen la seva responsabilitat legal i moral. En molts casos, aquesta negativa es justifica per interessos religiosos o polítics, com passa en hospitals com el de Sant Pau a Barcelona, on la influència d’entitats religioses condiciona el servei i imposa l’objecció col·lectiva com a pràctica institucional. O la demarcació de Lleida, on el percentatge de professionals objectors de consciència representa el 67% i sol es practiquen un 4,3% d’avortaments del total de Catalunya. O encara pitjor, la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu amb un 0,6%.
Les conseqüències d’aquesta limitació són greus i múltiples: les persones que no poden accedir a l’avortament a l’hospital públic es veuen obligades a desplaçar-se llargues distàncies, sovint sense recursos econòmics, en un context de vulnerabilitat afegida; han de tornar a iniciar el procés burocràtic i mèdic en un altre centre, que genera retards i desesperació; pateixen un estigma social i institucional que reforça la situació de discriminació. Aquestes barreres agreugen les desigualtats sobretot entre les persones més vulnerables: migrants, joves, racialitzades o amb discapacitats, persones LGTBIQA+ gestants, que veuen restringit encara més el seu dret a decidir sobre el propi cos i la seva salut sexual i reproductiva.
Aquest fracàs dels hospitals públics en garantir el dret a l’avortament també comporta un impacte emocional i de salut important, perquè dilata processos que poden ser més segurs quan es fan a temps, augmenta el risc de complicacions i perpetua l’angoixa, el control i la coerció patriarcal. Per això, exigim que les administracions garanteixin la presència del servei d’avortament efectiu i proper en totes les institucions públiques i que es posi fi immediatament a qualsevol pràctica d’objecció col·lectiva i s’asseguri el dret a l’autonomia corporal.
Garantir un avortament segur, públic, gratuït i sense traves no és un favor: és una obligació institucional essencial per construir una societat justa, lliure i lliure de violència masclista.
Denunciem que:
- La violència masclista no només es manifesta en agressions físiques o verbals, sinó també en la negació sistèmica dels drets sexuals i reproductius.
- L’obstrucció al dret a l’avortament és una forma de control patriarcal que perpetua la desigualtat i la discriminació, especialment per les més vulnerables: joves, migrants, persones racialitzades, persones LGTBIQA+ gestants, en situació de pobresa o que viuen en zones rurals.
- L’estigma, la desinformació i les barreres administratives formen part d’un sistema que no respecta l’autonomia dels nostres cossos ni la nostra salut integral.
Reivindiquem que:
- L’avortament sigui garantit com un dret universal, gratuït, segur i proper en tot Catalunya i l’Estat.
- Els hospitals públics compleixin amb la legislació i abandonin les pràctiques que posen obstacles a aquelles persones que vulguin avortar.
- Es reconegui la violència institucional per motius reproductius com una opressió que cal erradicar.
- Es garanteixi un acompanyament feminista, sense judicis ni estigmes, que doni suport a totes les persones gestants.
Així mateix, reivindiquem la memòria i la lluita de totes les persones que han estat obligades a maternar en contra de la seva voluntat o que han estat criminalitzades per exercir el dret a avortar. La sobirania sobre el propi cos és clau per la llibertat, la igualtat i la justícia social.
Amb el suport i la veu de col·lectius feministes, xarxes d’acompanyament i activistes de Catalunya, exigim que el 25N sigui un dia per visibilitzar també aquesta violència masclista institucional i per avançar en lluites comunes de llibertats.
Perquè sense avortament garantit no hi ha lliure determinació plena, ni justícia real.
Aquest 25N, exigim posar fi a la violència masclista en totes les seves formes. Exigim el reconeixement i garantia del dret a l’avortament.