L’11 de setembre del 1976, centenars de milers de catalanes es van reunir a Sant Boi de Llobregat, ciutat on està enterrat Rafael Casanova (figura cabdal de la resistència catalana a la Guerra de Successió de 1714), per reivindicar que un gris Estat franquista en descomposició havia d’obrir pas a una nació catalana vibrant que volia treure’s el jou de sobre. Venien de patir 4 dècades de repressió política, lingüística i cultural; i d’haver de conservar la tradició democràtica de generació en generació des de l’exili i la clandestinitat. L’èxit de la jornada va ser incontestable; en assistència, en incidència i en l’assoliment de les proclames que defensaven (“Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”).
50 anys més tard, la imatge d’aquella jornada s’erigeix com el fonament de la Catalunya moderna: un poble d’orígens diversos que es reconeixia a si mateix i reclamava el dret de desenvolupar-se sota les seves pròpies capacitats. És a dir, un poble que volia poder deixar la seva petjada al món. Ara que ens trobem enmig d’un moment de creixement de l’extrema dreta a casa i arreu del món, faríem bé de mirar enrere i extreure lliçons de l’èxit de la diada del 1976.
La intrahistòria de la concentració a Sant Boi és la d’una victòria col·lectiva, ja que la responsabilitat d’organitzar-la no requeia en un agent concret, sinó en tot un moviment. Desenes d’agrupacions culturals, socials i polítiques catalanes (junt d’un centenar de personalitats implicades en la causa) van reunir-se a la clandestinitat per consensuar objectius comuns i concentrar els seus esforços, a través de l’Assemblea de Catalunya. El mecanisme que va permetre aplegar una massa social amb sensibilitats polítiques tan divergents va ser invocar la llibertat com el seu objectiu final.
Es tractava d’un significant buit, que comportava coses ben diferents pels diversos agents que la componien: pels obrers comunistes, el reconeixement de tot un seguit de drets laborals i polítics que havien de permetre una millor organització de les classes populars. Per la petita i gran burgesia catalana, l’obertura de nous mercats a la seva economia i desfer-se’n del control de Madrid. Per l’eclesiàstica catalana, l’oportunitat d’afiançar-se en la tutela d’una societat en transformació, que ja estava fent trontollar institucions.
Allò que unia les diferents parts era la realitat compartida que, sota el jou franquista, no se’ls hi permetia veure resoltes les seves necessitats. És a dir: malgrat que les reivindicacions particulars fossin diferents, es trobaven lligades en tant que totes estaven negades pel franquisme. D’aquí segueix que tots els actors posaven en el punt de mira trencar-hi, i que ho plantejaven com una lluita en què l’esforç de cada un d’ells apropava també la resta a guanyar. La llibertat d’uns, era la dels altres.
La voluntat de diàleg i de treballar juntes va permetre fer avançar la bandera del catalanisme popular, que l’ecosocialisme català sempre ha reivindicat, i que ha estat la causa més efectiva per assolir l’autogovern i la integració a Catalunya. Fruit de l’experiència, les reivindicacions nacionals, democràtiques, socials i culturals van quedar imbricades fins a generar una plataforma de propostes de consens, que han definit el nostre país durant els últims 50 anys: el reconeixement d’un sol poble divers, la seva voluntat política de ser la nació catalana i la immersió lingüística en català com a dret social.
Davant dels agents interessats en fer trontollar qualsevol d’aquests postulats i d’afavorir la polarització, hem de tornar a aixecar la bandera del diàleg social per fer front als reptes actuals a què ens afrontem. La manca de predisposició per fer-ho, l’immobilisme o qualsevol altra postura corre el risc d’aplanar el camí als actors que volen la degeneració de la convivència política nacional.
I és precisament per això que es fa necessari posar la mirada al futur: com el catalanisme popular té un caràcter intrínsecament alliberador, apel·la a la diversitat del poble català. Qualsevol atac a la diversitat de Catalunya suposa, doncs, un atac al moviment en conjunt i debilita la nostra capacitat de construir un futur millor per la nació política. Per tant, es fa imperatiu combatre qualsevol discurs racista o feixista al voltant de la catalanitat.
L’extrema dreta s’organitza avui per acabar amb el model d’immersió lingüística, i amb el nostre autogovern i drets socials. Igual que a Sant Boi vam manifestar-nos per recuperar les institucions republicanes catalanes, qui pretén soscavar-les avui dia ens trobarà de front per evitar que ho aconsegueixin. Davant la forta ofensiva política i judicial per imposar el centralisme a les diverses realitats nacionals que formen part de l’estat espanyol, estenem una xarxa àmplia de solidaritat internacionalista per reivindicar la nostra sobirania.
Però també ens trobarà de front qui pretengui debatre la catalanitat en termes identitaris. Hem de ser clars: la pertinença a una ètnia, religió o un determinat paquet de tradicions pensat com homogeni no aporta més legitimitat per parlar del nostre avenir com a nació política. A Catalunya, com a Espanya i Europa, els actors que més esforços fan per apropiar-se de la suposada simbologia històrica i cultural del seu país són els primers interessats a vendre la seva sobirania als interessos financers internacionals. Qui busca que ens odiem amb les veïnes, el que vol és desviar el focus dels conflictes provocats pels interessos dels poderosos; els vassalls del capitalisme no entenen de banderes.
La identitat catalana no és un bloc hermètic excloent, fruit d’un procés de construcció històrica aparentment acabat. És una experiència compartida que totes aquelles persones que viuen i treballen a Catalunya construeixen dia a dia. Qui negui això, nega a la ciutadania de Catalunya la possibilitat d’alliberar-se col·lectivament. I nosaltres no volem canviar de jou: volem la llibertat.
Avui, com fa 50 i 90 anys, les catalanistes ens aixequem per reivindicar que volem més drets. Volem més drets democràtics per poder decidir sobre el patrimoni comú de tota la nostra nació. Volem més drets socials, que ens permetin desenvolupar una vida digna a la terra en què hem crescut o que ens ha acollit. Volem més drets lingüístics i culturals, perquè la classe treballadora de Catalunya no quedi segregada en diferents comunitats. I volem aquests drets per tothom que viu dins les nostres fronteres, i també per qui viu fora d’elles.
La millor manera d’honrar l’esperit de la manifestació de la diada de 1976 a Sant Boi de Llobregat és no deixar de remar perquè tots aquests drets vagin de bracet. Perquè sabem que els mateixos poders fàctics que censuren l’expressió nacional de Catalunya i la resta de pobles de l’Estat són els encarregats d’avalar un sistema socioeconòmic que explota brutalment la classe treballadora. Així que sortirem al carrer avui i els dies que faci falta en nom d’un moviment popular que faci que un sol poble avanci, en plena igualtat.