El diàleg i la democràcia han de ser la resposta
Fa ja un temps que estem veient com la política, l’espanyola i la catalana, s’ha convertit en un encreuament de testosterona, egos, exemplificacions de força i molt llenguatge bel·licista. I, poc a poc, s’ha anat consolidant un relat entre patriotes i enemics que no només hem acceptat en els espais polítics, sinó que ha impregnat els espais més personals. Així, hem assumit com a normal un clima d’hostilitat que deixa gran part de la població fora de joc.
La nostra proposta s’ha basat sempre en buscar aliances, llençar propostes i reclamar drets des del diàleg i la fraternitat. Amb això hem aconseguit suport de dues famílies polítiques europees, els verds i l’esquerra unitària, de totes les confluències estatals que van obtenir més de cinc milions de vots a tot l’estat defensant clarament el dret a decidir de les catalanes i els catalans, i de moltes altres entitats d’aquí i d’allà. La defensa d’un referèndum vinculant acordat la defensem amb l’interès de mantenir la cohesió i sent conscients que no és un camí fàcil, però que és la única via possible, perquè es basa en el diàleg i la política i perquè el reconeixement internacional és necessari en aquest camí.
Mentrestant en els últims anys, aquelles qui durant molt de temps hem defensat l’autogovern i les institucions de Catalunya -no hem d’oblidar que va ser el PSUC el principal abanderat de la immersió lingüística o de la defensa d’un Estatut- hem vist com convergència pactava una primera retallada de l’Estatut amb el PSOE, al PP recollint signatures en una campanya anticatalana per la resta de l’Estat, a un Tribunal Constitucional polititzat actuant de braç jurídic del govern central, la trampa d’unes eleccions plebiscitàries que no ho eren, el discurs del referèndum com a pantalla passada que ha resultat que tampoc no ho era, o la imposició d’un 1 d’octubre que deixava enrere la majoria social representada fins al moment al Pacte Nacional pel Referèndum. I tot això, sumat, ha anat configurant un escenari de crispació, poc esperançador, que ens obliga a exigir les solucions polítiques que fins ara no s’han produït.
Les inacceptables escenes viscudes els últims dies amb els cossos de seguretat registrant i detenint a càrrecs polítics a les conselleries de la Generalitat, i el partit més corrupte d’Europa emparant-se en la suposada legalitat com a única solució, ens demostra que l’escalada de repressió no ha arribat encara al seu límit. I per això cal que defensem amb totes les nostres forces l’autogovern del nostre país, de les nostres institucions que vam recuperar després de la dictadura gràcies a la lluita conjunta de la classe obrera, dels universitaris i molts altres sectors, que van ser els que van construir la Catalunya d’un sol poble, independentment del seu origen, llengua o classe. Ens cal la mobilització pacífica per defensar aquests drets que són de totes.
Perquè la Catalunya dual no és la nostra Catalunya. La Catalunya dual és la que ens està simplificant, la que ens vol situar a totes i a tots en una trinxera o en una altra, i quan una societat aconsegueix veure a l’altre com el seu enemic, sense matisos ni qüestionaments, és més necessari que mai que hi hagi veus que aixequin la bandera de la Catalunya plural, del catalanisme popular, de la diversitat. En definitiva, de la Catalunya que havia construït un relat nacional compartiti amb esperit cohesionador.
Per això és necessari exigir diàleg, com ho fan les alcaldesses de Barcelona i Madrid, les quals són capaces de mostrar una estratègia comuna en favor del diàleg que alguns intenten ensordir. No podem deixar que el problema polític que viu Catalunya, que és un problema perquè alguns han decidit que ho sigui –el 80% de la població té clar que vol votar en un referèndum vinculant i acordat-, es tracti des de la força i la imposició. És moment d’exigir solucions polítiques, acord i diàleg.
Montserrat Mompió
Gabino Martínez
Coordinadors Nacionals de Joves d’Esquerra Verda